diumenge, 3 de juny del 2012

St. Jaume de Pallerols - La Segarra

La gran plana de la Segarra, al marge dels seus castells, que amb tota justícia son el elements arquitectònics mes divulgats, reuneix un conjunt d'ermites romàniques escampades pels seus pobles i veïnats, molt interessants, que mereixen de ser visitades.
Pel poble de Montmaneu, des de l'Anoia -més conegut aquest, per l'antic parador de carretera del coll de la Panadella- entrem al municipi de Talavera, ja a la Segarra. Enclavat en ell, hi ha el poblet de Pallerols, un conjunt d'un centenar de cases al voltant de la petita església de Sant Jaume, que és la nostra protagonista d'avui.
No sabem si l'església es diu Sant Jaume per que es el camí de l'apòstol, o han fet passar el camí pel poble per lo de Sant Jaume, el cert es que la petxina marca l'itinerari que entra a la comarca per aquest poble i travessa, d'est a oest, les terres de la Segarra.
Dues portes donaven entrada al temple, ambdues adovellades. La del mur septentrional, ara tapiada, amb una capella i el sant, segurament molt posteriors a la construcció original. La primitiva, orientada a ponent, oposada a l'absis i sota el campanar d'espadanya, es la qu'es fa servir actualment, per entrar a l'església.
Hem de parlar una mica del campanar d'espadanya que realça tota l'arquitectura del temple. Remetin-nos
Foto: Jordi Chueca (www.jordichueca.com)
a l'inventari d'esglésies de Catalunya, -Tomo 20 Segarra-Urgell- de l'arxiu Gavín, ens diu que el 1966, el campanar tan sols presentava el primer pis. La part superior existeix a partir del 1978, hi ha fotos que ho mostren.
L'interior de l'església es d'una sola nau, amb sostre de volta de canó i encapçalada per un absis, orientat a llevant. Tota la reconstrucció de l'església està feta de forma molt acurada.

dimarts, 7 de febrer del 2012

Sant Bartomeu de Fraguerau (Segle XII) - Serra del Montsant

Cap l'any 1160 l'ermitatge més important del Montsant, era el de fra Guerau Miquel.
L'ermità vivia en una cova (ben visible a la fotografia) que tenia diverses cambres, i al bell mig un degotall on l'aigua queia en una basseta. La seva fama de santedat, era estesa per pobles i masies d'aquestes valls i muntanyes.
Tal es així, que la reina Sança, esposa de d'Alfons I, malalta de part a Fraga, l'envià a buscar, amb l'esperança que la seva presència la curaría. La visita de l'ermità, sembla que va influir en el millorament de la reina, i aquesta, li oferí la propietat del lloc de Sant Bartomeu, on amb les seves pròpies mans havia vestit la cova-vivenda i l'esglesiola.
Història o llegenda (potser una mica de cada), el cert és que anys després, Ramon de Vallbona, arribà al lloc amb un missatge reial. Els sobirans de Catalunya-Aragó, van confiar a fra Guerau, la repoblació de les terres superiors de la muntanya del Montsant. L'any 1175, Alfons I i Sança, havien concedit carta de repoblació a les viles d'Ulldemolins i La Juncosa. En el 5 de les calendes de 1192, fra Guerau, obtenia a més de les seves possessions, el territori fins la font de la Gleva, a mes dels boscos d'un costat i altre de la serra, fins a Santa Maria de Montsant.
La data de la seva mort es situa entre el 1210 i el 1215, les seves possessions les cedí en vida, a Pere Balb i Guilleume, també s'ignora el lloc de la seva sepultura.
                                     _______________________

L'accés a l'ermita, es pot fer des del nord, deixant el vehicle prop de coll de Mònecs, a la carretera comarcal 242, sota Serra la Llena. O des d'Ulldemolins, entrant al Congost de Fraguerau des de prop de l'ermita de Sant Antoni. Per un lloc o l'altre, una horeta de camí.

dilluns, 6 de febrer del 2012

La torre de Vallferosa - Segle X-XI

A la comarca de La Segarra, concretament al municipi de Torà, hi ha un dels monuments romànic més espectaculars de Catalunya. La Torre de Vallferosa, és la construcció romànica, de caràcter militar, mes important del nostre país.

Al centre: arribada a Vallferosa pel camí del barranc de les Quadres.
 Alta d'uns 30 metres i a uns 550 metres d'altitut, aquesta torre de vigilància i defensa, s'alça a mitja vessant de l'Obaga de la Clota, alçada sobre el barranc de les Quadres, per on transitava el camí reial que anava de Solsona a Torà i Cervera.
Es tracta de l'única torre medieval, que està intacta, sense cap modificació o reconstrucció, conservant tots els elements característics del preromànic.
 Es va construir en tres fases. La primera als voltants de l'any  970, en que s'alcen uns 23 mts. La segona, a finals del S. X, reconstruccions en els marlets, i es va alçar la porta, a uns 10 mts de terra. Durant el S. XI, sofrí encara una darrera transformació, en la planta baixa i terrassa.


Al costat de la torre, el campanar de l'església de Sant Pere
  L'accés es pot fer per molts llocs, però nosaltres aconsellem fer-ho pel GR (camí de gran recorregut), que prové del veïnat de Sant Serni de Llanera. Es per a quest camí on s'aprecia la monumentalitat de la torre i la importancia estratègica del seu emplaçament.
Al costat hi ha l'antic veïnat i l'església de Sant Pere (barroca del, segle XVIII) que fou habitat fins la darrera guerra civil del 1936.

diumenge, 5 de febrer del 2012

Sant Sadurní d'Esperan (S. XII) - La Ribagorça

Església de l'abandonat poble d'Esperan, situat al nord-est, de la capital de la comarca, el Pont de Suert.
Per accedir-hi cal sortir, a peu, del poble d'Igüerri en direcció est, l'antic camí que unia els dos pobles es força ben fresat, però cal estar atent, per no pedres en algun trencall
El poble se l'ha menjat la vegetació, però el campanar d'espedanya de Sant Sadurní es ben visible, al final de les enrrunades cases. Encara conserva una de les dues campanes
Les primeres noticies del d'Esperan, daten del 1173, en un document testamentari de Ramon d'Erill, en que cedia la possessió del poble, al Monestir de Lavaix.
Sobre l'absis, s'aprecia la vegetació parassitaria. L'altar i una vista de l'interior de la nau
Ens ha agradat el lloc, per la solitud que si respira, al no arribar-hi cap mena de pista. Però sap greu l'abandó que s'hi manifesta. Al taulat hi ha crescut una figuera, que l'ensorrarà si no si posa remei. L'interior, seria bo de netejar i, sobretot, preservar certs ornaments, com una pica d'aigua beneita i l'altar, una llosa plana de grans dimensions, d'una sola peça i amb els cantells treballats.

dijous, 2 de febrer del 2012

S. Pere de Vallhonesta (S. XI-XII)

Amagat entre pinedes, a mitja vesant, sobre el torrent de Rubió i a l'est de Sant Vicenç de Castellet, s'alça aquesta espectacular església, que sense equivocar-nos, podem classificar com l'estrella del romànic del Bages.
L'absis i l'inici de la nau, son del segle XI. La resta de la nau s'edifica mes tart, al segle XII -segurament per reemplaçar una antiga capella preromànica. Sembla ser que el campanar d'espadanya, que s'emplaça al final de la construcció, pot ser de principis del XIII. Realment es la peça que faltava per ressaltar tot aquest conjunt.
A l'interior es conserva part d'una antiga decoració pictòrica, amb temes florals i geomètrics.
L'antic terme de Vallhonesta, es citat ja el segle XII i documentat com a domini comtal.


 El 1850, l'església i veïnat son annexionats al municipi de Sant Vicenç de Castellet.

dimecres, 1 de febrer del 2012

Ermita de S. Quirc de Durro (Vall de Bohí) . Segle XII

En un petit contrafort, a la vesant nord del cap del Codó (1826 m.) i enlairada a 1500 m. sobre el poble de Durro, hi ha la petita ermita de Sant Quirc ¿Qui i per que, va col.locar aquesta perla del romànic en aquest lloc? Una autèntica talaia per albirar les altes serres pirinenques.


Diuen que és per l'antiga tradició pagana de córrer les falles. Jo albiro la possibilitat de per què els pastors, tinguessin més a prop aixopluc i religió.
Una sola nau, campanar d'espadanya i absis. Tot de petites dimensions -uns 15 m. de llargada total i 5 d'amplada- comfòrmen les dimensions de la més petita de les esglésies de la vall.
Al MNAC, es conserva el frontal de l'altar, una bellíssima taula policromada, dedicat a Sant Quirc i Santa Júlia.
Consultem "Catalunya romànica" -Tom XVI (Pag. 258)- i la foto ens mostra l'ermita sense el campanar d'espadanya ni l'altar exterior, pel que deduim que es van incorporar a la reconstrucció del 1997.

dilluns, 30 de gener del 2012

El romànic a Catalunya

El romànic, pel nostre País, és quelcom més que un art. És identitat, és història i es cultura
És pressentir el seu creixement, pedra sobre pedra. És saber dels assentaments humans, que s'han creat al voltant, de castells, d'esglésies i casalots romànics, que han estat el bressol dels nostres pobles i viles.
És conèixer, a través d'ells, com ha evolucionat la nostra cultura, per mitjà d'un art que va néixer als llindars del final del primer mil.leni.
Un art que trenca amb el neixament incert del nostre País, fill d'altres civilitsacions, per assentar-nos ja, en un criteri de territori català, que poc temps més tard els Comtats, definiren.
A les espurnes històriques d'íbers, grecs, romans i visigodes, es amb els edificis romànics (civils, militars i religiosos) que podem veure arreu del País, l'estigma d'un creixement evident.
Aquestes construccions proliferen en el segles XI i XII - amb mostres en els segles anterior i posterior (X-XIII)- un xic diluïdes amb altres mostres arquitectòniques.
Església de Santa Maria de Cap d'Aran - Tredós - Val d'Aran

El poble i l'església romànica d'Unya - Val d'Aran - Al fons, els cims d'Aneto i Maladetes
 El va succeir el gòtic, un art i un estil, que va fer aflorar les grans concentracions humanes: Les ciutats, per major glòria de Déu i d'alguns homes. Francament -i sense voler desmerèixer-, a nosaltres, aquest ja no ens interessa.