Us mostrem, en primer lloc, la fotografia de l'agost del 1962 (Arxiu Gavín - Volum 2. Alta Ribagorça nº 75) on es pot veure tota la seva estructura, pel costat de tramuntana.
Es troba situada a 100 metres cap el nord, del km 140 de la carreta de Pont de Suert a la Val d'Aran (A un km. de la que us mostràvem a l'entrada anterior del bloc). Sota mateix de la cruïlla que porta a la central elèctrica de Senet i a la vessant septentrional de la rivera del torrent de Llauset, que aquí ja està completament canalitzat.
Però hem d'entrar inexorablemt, a la visió catastròfica de l'estat actual de l'esglesiola.
La vesant nord, és absolutament imposible de fotografiar. La vesant est, es on es troba l'entrada, encara es posible d'observar l'antiga estructura que protegia la porta, però molt malmesa, ja no existeix cap resta de la porta que tancava el recinte. S'hauria de posar, ja que actualment hi entra el bestiar i al sediment d'escrements, s'hi ha d'adjuntar el refrec constant a les parets, que ajuden a malmetre-la.
Amb aquestes dues fotos que mostrem a continuació, us fareu certa idea de l'interior de l'ermita.
No cal gaire explicació, però si resaltar que la volta de canó es troba en prou bon estat, que les obertures, tan porta com finestres, no estàn enrunades, com sol passar quan arriven aquest estat d'abandonament. Encara es conserva, parcialment, el peu del que, imagino, devia ser el primitiu altar.
La vesant meridional, la que correspon a la de la fotografia antiga, és difícil de distingir sota les herbes que la cubreixen quasi totalment. Una bona desbroçada, evident que es del tot necessaria.
L'antic campanaret, senzill, d'espadanya, d'un sol ull i orfe de campana , es perdut sota el boscall. Però pel que hem pogut observar, la seva estructura original, és conserva sencera, inclús les pissarres que l'encimballaven. Les sorpreses sorgiràn quan es desbroçi...
Pocs detalls històrics tenim d'aquesta construcció. Extraiem de l'Enciclopedia del Romànic (Volum XVi - Ribagorça. Pagina 142) que es tracta d'una edificació d'una sola nau coberta amb volta de canó i que es troba a la fi dels llenguatges romànics. La situa, probablemernt, al segle XIII.
Bé, ja ho veieu, és d'aquelles perles que la Franja ens guarda ben amagades, esperant la nostra actuació. Aquestes fotos no volen ser, ni de lluny, una denuncia, savem de les dificultats pressupostaries que hi ha per arrivar a tot-arreu. Però nosaltres que som toçuts i nostàlgics, trucarem a portes, estirarem americanes i comprometarem el nostre treball físic, per recuperar Santa Leocàdia.
Esperem poder donar-vos bones noticies el més aviat possible... I tal vegada demana-vos ajuda si veiem que nosaltres no ens en sortim. Hem consta que hi ha molts enamorats dels nostre romànic arreu del País.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada