La Mare de Déu del Patrocini

Continuem cercant, el romànic de la Franja, sobretot aquest que tan sols si pot accedir a peu.
Avui el nostre objectiu es el poble d'Estet a la Ribagorça aragonesa, alçat sobre la riva dreta del Noguera Ribagorçana, entre Vilaller i Bono, un trencall de la N-230, al quilometre 137 (més/menys), i amb un parell més, us portaran fins el poble.

Quasi despoblat, tan sols hi viuen mitja dotzena de persones. Sobre les granjes a la part alta del poble s'oserva l'esglesiola de Sant Pere, romànica, del segle XII, molt refeta, però conservant l'estructura original. Ens hi dedicarem en un altre entrada.

Si alceu el cap i penjada sobre un morro de roca, hi ha la Mare de Déu del Patrocini. Un camí clar i empedrat al principi, us hi portarà amb 1/2 horeta. Poc despres de deixar el poble, cal travessar sobre un bon pont de ferro, el riu de Bartol.

Com sempre solem fer, si ho trobem, una foto de com estava l'edifici l'agost del 1974 (De l'Arxiu Gavín). Fixeu-vos que encara tenia sencer el taulat i el campanaret d'espadanya. Si a la "Catalunya romànica" (volum XVI, editat el 1996) ja han desaparegut aquets dos elements, es evident que s'han malmès en el transcurs d'aqust 20 anys del darrer segle.

Aquesta petita capella -algun lloc l'hem vista citada com a Santuari- s'alça a 1.300 metres d'alçada, sobre la serreta Roja, una estrivació de la gran carena que separa les valls de Castanesa i Barravés.

La construcció està en estat ruinós, com ja hem dit, sense taulat ni campanar. Es conserven les quatre parets, que sembla marquen el primitiu perímetre. Sobre el mur meridional s'obre l'overtura de la porta, d'on han desaparegut, igual que a l'interior, qualsevol vestigi de caire ornamental. Al mur oest, sota el campanar hi ha una porta i una finestra ciscular, tapiades.
Molt imprecisa l'època de la seva construcció, ni l'"Enciclopèdia del Romànic", s'atreveix en una data. Per la resta de construccions de la zona, podem insinuar que és un romànic tarda, que podriem situar en el segle XIII.

Una petita capella, excavada en una columna, construida uns metres més amunt de l'ermita, orfe de sant, compeleta aquest conjunt arquitectònic. Us aconsellem la visita, tant per les restes romàniques, com per la magnifica vista sobre la vall de Barrvés i l'entorn de muntanyes que envolten l'indret.

Sant Romà o Sta. Leocadia - Bono (Alta Ribagorça)

Avui us mostrem un d'aquells cassos que tan capfiquen als cercadors de Romànic. Una ermita abandonada i propera a la desaparició. Ens hem empenyat, però, en la seva recuperació, la tenim prop de casa i amb esforç creiem que li podrem tornar la seva antiga imatge.

Us mostrem, en primer lloc, la fotografia de l'agost del 1962 (Arxiu Gavín -  Volum 2. Alta Ribagorça nº 75) on es pot veure tota la seva estructura, pel costat de tramuntana.

Es troba situada a 100 metres cap el nord, del km 140 de la carreta de Pont de Suert a la Val d'Aran (A un km. de la que us mostràvem a l'entrada anterior del bloc). Sota mateix de la cruïlla que porta a la central elèctrica de Senet i a la vessant septentrional de la rivera del torrent de Llauset, que aquí ja està completament canalitzat.

Però hem d'entrar inexorablemt, a la visió catastròfica de l'estat actual de l'esglesiola.
La vesant nord, és absolutament imposible de fotografiar. La vesant est, es on es troba l'entrada, encara es posible d'observar l'antiga estructura que protegia la porta, però molt malmesa, ja no existeix cap resta de la porta que tancava el recinte. S'hauria de posar, ja que actualment hi entra el bestiar i al sediment d'escrements, s'hi ha d'adjuntar el refrec constant a les parets, que ajuden a malmetre-la.

 

Amb aquestes dues fotos que mostrem a continuació, us fareu certa idea de l'interior de l'ermita.

No cal gaire explicació, però si resaltar que la volta de canó es troba en prou bon estat, que les obertures, tan porta com finestres, no estàn enrunades, com sol passar quan arriven aquest estat d'abandonament. Encara es conserva, parcialment, el peu del que, imagino, devia ser el primitiu altar.

 

La vesant meridional, la que correspon a la de la fotografia antiga, és difícil de distingir sota les herbes que la cubreixen quasi totalment. Una bona desbroçada, evident que es del tot necessaria.

 

L'antic campanaret, senzill, d'espadanya, d'un sol ull i orfe de campana , es perdut sota el boscall. Però pel que hem pogut observar, la seva estructura original, és conserva sencera, inclús les pissarres que l'encimballaven. Les sorpreses sorgiràn quan es desbroçi...

Pocs detalls històrics tenim d'aquesta construcció. Extraiem de l'Enciclopedia del Romànic (Volum XVi - Ribagorça. Pagina 142) que es tracta d'una edificació d'una sola nau coberta amb volta de canó i que es troba a la fi dels llenguatges romànics. La situa, probablemernt, al segle XIII.

Bé, ja ho veieu, és d'aquelles perles que la Franja ens guarda ben amagades, esperant la nostra actuació. Aquestes fotos no volen ser, ni de lluny, una denuncia, savem de les dificultats pressupostaries que hi ha per arrivar a tot-arreu. Però nosaltres que som toçuts i nostàlgics, trucarem a portes, estirarem americanes i comprometarem el nostre treball físic, per recuperar Santa Leocàdia. 

Esperem poder donar-vos bones noticies el més aviat possible... I tal vegada demana-vos ajuda si veiem que nosaltres no ens en sortim. Hem consta que hi ha molts enamorats dels nostre romànic arreu del País.

Sant Pere de Bono . Romànic a peu de camí

Quan pujeu cap a la Val d'Aran, passat Vilaller i avans d'arrivar al túnel de Viella, just en el km.139 i a ma dreta de la carretera, veureu una mica sota el nivell de la ruta, aquesta esglesiola. El campanar d'espadanya d'un sol ull, us mirarà passar passivament, doncs sont molts els viatgers que passen pel costat sense ni tan sols dedicar-li una furtiva mirada.

 

 En la vista general que us mostrem, la veieu, petiteta i solitària, a l'altre costat de carretra. Pel costat s'ésmuny un camí per a tractors, que s'endinsa a la llera de la Noguera Ribagorçana i li fa d'accés tan al cementiri com a la porta d'entrada, ambdos a la vesant meridional de la construcció

 

L'església, que és parròquia del poble, es una construcció d'una sola nau, coberta amb volta de canó. N'ha desaparegut l'absís semicircular, substituit per una sacristia rectangular.

 

La porta, sota un arc de mig punt, és, possiblemet, l'única obertura original que és conserva. A la mateixa façana hi ha dues petites finestres rectangulars, una dóna llum al cor i l'altre a l'altar.

Fent una ullada a una fotografia dels anys 50 del passat segle (Inventari d'esglésies. J.Mª Gavín Tomo 2) ens adonarem d'alguns dels canvis dels darrers anys. El campanar va ser enderrocat per la riuada de la Noguera Ribagorçana de l'any 1963.

L'interior, com la resta de la construcció, ha estar refet, tan sols s'ha conservat i restaurat la fusta del cor, escalinata i barana frontal. A la planta inferior un solitari altar de pedra i dues piques, també de pedra, per l'aigua beneita. Una al costat de la porta d'entrada per senyar-se els fidels a l'entrar al temple. L'altre és una pila baptismal, adosada sota un arc, tot plegat escavat en el mur meridional del temple.

 

Per acabar direm que és una construcció datada en el segle XII. Una construcció rústega, de formes sencilles, d'aquest estil que tan ens agrada als seguidors del romànic. Un bonic racó digne d'admirar, sobretot ara a la primavera, quan encara llueix neu la muntanya i les aigues de la Noguera, baixen bràves i atrevides.

St. Jaume de Pallerols - La Segarra

La gran plana de la Segarra, al marge dels seus castells, que amb tota justícia son el elements arquitectònics mes divulgats, reuneix un conjunt d'ermites romàniques escampades pels seus pobles i veïnats, molt interessants, que mereixen de ser visitades.

Pel poble de Montmaneu, des de l'Anoia -més conegut aquest, per l'antic parador de carretera del coll de la Panadella- entrem al municipi de Talavera, ja a la Segarra. Enclavat en ell, hi ha el poblet de Pallerols, un conjunt d'un centenar de cases al voltant de la petita església de Sant Jaume, que és la nostra protagonista d'avui.

No sabem si l'església es diu Sant Jaume per que es el camí de l'apòstol, o han fet passar el camí pel poble per lo de Sant Jaume, el cert es que la petxina marca l'itinerari que entra a la comarca per aquest poble i travessa, d'est a oest, les terres de la Segarra.

Dues portes donaven entrada al temple, ambdues adovellades. La del mur septentrional, ara tapiada, amb una capella i el sant, segurament molt posteriors a la construcció original. La primitiva, orientada a ponent, oposada a l'absis i sota el campanar d'espadanya, es la qu'es fa servir actualment, per entrar a l'església.
Hem de parlar una mica del campanar d'espadanya que realça tota l'arquitectura del temple. Remetin-nos

Foto: Jordi Chueca (www.jordichueca.com)

a l'inventari d'esglésies de Catalunya, -Tomo 20 Segarra-Urgell- de l'arxiu Gavín, ens diu que el 1966, el campanar tan sols presentava el primer pis. La part superior existeix a partir del 1978, hi ha fotos que ho mostren.
L'interior de l'església es d'una sola nau, amb sostre de volta de canó i encapçalada per un absis, orientat a llevant. Tota la reconstrucció de l'església està feta de forma molt acurada.

Sant Bartomeu de Fraguerau (Segle XII) - Serra del Montsant

Cap l'any 1160 l'ermitatge més important del Montsant, era el de fra Guerau Miquel.

L'ermità vivia en una cova (ben visible a la fotografia) que tenia diverses cambres, i al bell mig un degotall on l'aigua queia en una basseta. La seva fama de santedat, era estesa per pobles i masies d'aquestes valls i muntanyes.

Tal es així, que la reina Sança, esposa de d'Alfons I, malalta de part a Fraga, l'envià a buscar, amb l'esperança que la seva presència la curaría. La visita de l'ermità, sembla que va influir en el millorament de la reina, i aquesta, li oferí la propietat del lloc de Sant Bartomeu, on amb les seves pròpies mans havia vestit la cova-vivenda i l'esglesiola.

Història o llegenda (potser una mica de cada), el cert és que anys després, Ramon de Vallbona, arribà al lloc amb un missatge reial. Els sobirans de Catalunya-Aragó, van confiar a fra Guerau, la repoblació de les terres superiors de la muntanya del Montsant. L'any 1175, Alfons I i Sança, havien concedit carta de repoblació a les viles d'Ulldemolins i La Juncosa. En el 5 de les calendes de 1192, fra Guerau, obtenia a més de les seves possessions, el territori fins la font de la Gleva, a mes dels boscos d'un costat i altre de la serra, fins a Santa Maria de Montsant.

La data de la seva mort es situa entre el 1210 i el 1215, les seves possessions les cedí en vida, a Pere Balb i Guilleume, també s'ignora el lloc de la seva sepultura.
                                     _______________________

L'accés a l'ermita, es pot fer des del nord, deixant el vehicle prop de coll de Mònecs, a la carretera comarcal 242, sota Serra la Llena. O des d'Ulldemolins, entrant al Congost de Fraguerau des de prop de l'ermita de Sant Antoni. Per un lloc o l'altre, una horeta de camí.

La torre de Vallferosa - Segle X-XI

A la comarca de La Segarra, concretament al municipi de Torà, hi ha un dels monuments romànic més espectaculars de Catalunya. La Torre de Vallferosa, és la construcció romànica, de caràcter militar, mes important del nostre país.



Al centre: arribada a Vallferosa pel camí del barranc de les Quadres.

 Alta d'uns 30 metres i a uns 550 metres d'altitut, aquesta torre de vigilància i defensa, s'alça a mitja vessant de l'Obaga de la Clota, alçada sobre el barranc de les Quadres, per on transitava el camí reial que anava de Solsona a Torà i Cervera.

Es tracta de l'única torre medieval, que està intacta, sense cap modificació o reconstrucció, conservant tots els elements característics del preromànic.

 Es va construir en tres fases. La primera als voltants de l'any  970, en que s'alcen uns 23 mts. La segona, a finals del S. X, reconstruccions en els marlets, i es va alçar la porta, a uns 10 mts de terra. Durant el S. XI, sofrí encara una darrera transformació, en la planta baixa i terrassa.




Al costat de la torre, el campanar de l'església de Sant Pere

  L'accés es pot fer per molts llocs, però nosaltres aconsellem fer-ho pel GR (camí de gran recorregut), que prové del veïnat de Sant Serni de Llanera. Es per a quest camí on s'aprecia la monumentalitat de la torre i la importancia estratègica del seu emplaçament.

Al costat hi ha l'antic veïnat i l'església de Sant Pere (barroca del, segle XVIII) que fou habitat fins la darrera guerra civil del 1936.

Sant Sadurní d'Esperan (S. XII) - La Ribagorça

Església de l'abandonat poble d'Esperan, situat al nord-est, de la capital de la comarca, el Pont de Suert.

Per accedir-hi cal sortir, a peu, del poble d'Igüerri en direcció est, l'antic camí que unia els dos pobles es força ben fresat, però cal estar atent, per no pedres en algun trencall

El poble se l'ha menjat la vegetació, però el campanar d'espedanya de Sant Sadurní es ben visible, al final de les enrrunades cases. Encara conserva una de les dues campanes

Les primeres noticies del d'Esperan, daten del 1173, en un document testamentari de Ramon d'Erill, en que cedia la possessió del poble, al Monestir de Lavaix.

Sobre l'absis, s'aprecia la vegetació parassitaria. L'altar i una vista de l'interior de la nau

Ens ha agradat el lloc, per la solitud que si respira, al no arribar-hi cap mena de pista. Però sap greu l'abandó que s'hi manifesta. Al taulat hi ha crescut una figuera, que l'ensorrarà si no si posa remei. L'interior, seria bo de netejar i, sobretot, preservar certs ornaments, com una pica d'aigua beneita i l'altar, una llosa plana de grans dimensions, d'una sola peça i amb els cantells treballats.